3d6 a Navata. Encara sense camisa

L'any 2006 la Colla Castellera de Figueres va publicar el llibre Castells i castellers. 10 anys de la colla castellera de Figueres, amb text de Josep Valls, un valuós escriptor que durant molts anys va residir a Figueres fins que amb la seva jubilació es va retirar a un poble de les rodalies. L´obra rememora la història d´aquest grup de castellers constituït l´11 de setembre del 1996 i que sempre ha tingut unes destacades actuacions.


Sobre la presència anterior de castellers a Figueres no apareixen antecedents fins a la constitució d´aquesta colla pròpia a l´esmentat any 1996, ja que per les dades que disposem aquesta ha estat l´única formada pròpiament a la població.


Rebuscant a la premsa local sobre aquesta activitat hem trobat que per les Fires i Festes de la Santa Creu de l´any 1970 hi hagué una actuació d´uns castellers de fora de Figueres. Desconeixem si anteriorment n´hi havia hagut alguna altra. En aquest 1970, juntament el dia 3 de maig, hi hagué l´actuació dels Castellers Els Nens de Vendrell que van participar a diversos indrets de la població, especialment a les places de l´Ajuntament i de la Palmera i a la Rambla, aixecant torres humanes que van causar una gran fervor popular i entusiàstics aplaudiments.


La premsa local diu que foren unes exhibicions carregades de colorit, emoció i equilibri, que van atraure la plena atenció i grans aplaudiments del públic. L´articulista el qualificava com un esport català, per excel·lència, i deia que exigia molt d´entrenament, preparació constant i un domini psíquic impressionant ja que «qualsevol errada d´algun dels seus components ocasionaria l´enfonsament de la torre i les seves conseqüències». S´anunciava que havien aconseguit amb gran èxit el «pilar de sis», «el pilar de set amb folre», «el quart de vuit» i «la torre de set». Estava formada per cent participants. Encara que van entusiasmar a la gent, a Figueres no va motivar la constitució de cap colla castellera pròpia fins l´esmentada constituïda fa deu anys.


Cal anotar, però, que a la comarca un any abans, en el mes de setembre del 1995, un grup d´amics de la població de la Jonquera va crear una agrupació que va ser la primera colla de castellers a les comarques gironines i que estava formada per una associació dita Gràfic. En el mes d´abril de l´any següent la van batejar amb el nom dels castellers de l´Albera i portaven una camisa de color taronja. Van arribar a fer una vintena d´actuacions per temporada i assajaven un cop per setmana a la societat d´aquella població.
La seves primeres actuacions més destacades foren a Rupit, on aixecaren un quatre de set i torres de sis pilars. Plegaren en el 2004 per falta de gent, ja que la vila de la Jonquera no oferia la quantitat necessària d´un nombre adequat de participants en aquestes activitats. També hi havia problemes per combinar els horaris. En el mes de març de l´esmentat 2004 van acomiadar-se amb un sopar al qual hi assistiren un centenar d´excomponents i així es van dissoldre els Castellers de l´Albera.


Un any després de la formació d´aquesta colla a la Jonquera, concretament el dia 11 de setembre del 1996, a Figueres es reunia un grup de dinou persones de tots els àmbits unides per l´afecció a fer castells, que en poques setmanes ja eren trenta. Es diu que en el sopar de constitució hi havia 6 matrimonis. Tot seguit, a aquesta idea s´hi van afegir membres dels Marrecs de Salt i de l´abans esmentada Colla Castellera de l´Albera i gent procedent de diversos municipis de la comarca, que tot seguit van constituir a Figueres la Colla Castellera de Figueres. Van celebrar una assemblea en la qual es van aprovar els estatuts i va quedar nomenada la primera junta que presidia Jordi Jordà, el qual fou un personatge clau i essencial. Va ser-ne fins l´any 2000 en què fou elegit membre de la coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, entitat creada en 1989. Aleshores el va substituir Jordi Fèlix, que també ha estat un directiu molt dinàmic i diligent.




Els inicis de la colla


Inicialment la colla figuerenca estava formada per 60 membres residents a Figueres, Vilafant, Roses, Llers, Masarac, de la colla castellera de l´Albera i també alguns de Barcelona. Entrenaven cada dimecres i divendres a la sala de l´antic Escorxador, a les vuit del vespre. Els primers assaigs es van fer a l´escenari del Teatre Municipal El Jardí, després a l´Escorxador, també a la plaça de braus i al Molí de l´Anguila La primera actuació pública fou a l´aparcament del pavelló d´esports el 26 d´octubre del 1996 amb un pilar de quatre, un quatre de cinc net i un de quatre aixecat per sota.


Un altre acord inicial fou el d´adoptar el color de la camiseta. Van dubtar entre el lila i el verd, però aviat es decidiren pel lila, que es el color del vi, un producció essencial de la comarca empordanesa. Quant al logotip, aquest fou dissenyat per Cati Palou, amb una imatge dinàmica.


El bateig públic va ser el diumenge 4 de maig del 1997 dintre dels actes de les Fires de la Santa Creu, a la plaça de l´Ajuntament i foren apadrinats pels Castellers de Barcelona i la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona. Aixecaren una vintena de castells, entre els quals un quatre de sis i un tres per sis aixecat per sota. Dos dels seus membres apostaren que s´hi ho aconseguien es tallarien els cabells al zero, cosa que així feren.
Tot seguit a la colla s´hi va afegir un grup de grallers que hi havia a Figueres en el 1995 i van editar una revista de periodicitat anual dita Tramuntana amb fotografies de les seves actuacions més destacades. Per les fires del 2000 va aconseguir carregar el seu primer pilar de sis amb tota seguretat, ja que l´havien treballat en dues ocasions.


En el mes de maig del 2003 van viure un moment delicat de la seva història. Durant una actuació a la plaça del poble de Vila-sacra van completar un tres de set i una torre de sis sense problemes, però no van aconseguir el quatre de sis amb agulla, ja que una enxaneta de sis anys d´edat, des d´una altura de sis metres, va caure a terra. Es va produir un fot cop al cap que va sagnar i va perdre el coneixement. Va ser portada urgentment a l´hospital de Figueres on li van practicar les cures. Tenia una fissura orbital i ferides a les dents i a la cara. Després la traslladaren a l´Hospital de la Vall d´Hebron, a Barcelona, per un tractament de cirurgia maxil·lofacial especialitat. El metges van diagnosticar que la petita estava fora de perill. Aquell dia l´Ajuntament de Vila-sacra va decidir anul·lar una part de les inauguracions urbanes d´unes obres municipals que tenia previstes.


Actualment la colla està formada entre 125 i 130 persones que segueixen regularment els assaigs i les actuacions. Es considera que la colla té una plena continuïtat ja que moltes parelles hi van amb la seva mainada, que es considera que seran futurs membres de l´aquesta.

La gralla és un instrument de fusta format per un tub de forma troncocònica d'uns trenta-cinc centímetres de llargada, el qual amplifica el so produït per una llengüeta de doble canya. D'instruments similars a la gralla en podem trobar pràcticament arreu del món, la qual cosa fa pensar que l'instrument és antiquíssim. D'aquests instruments els més directament relacionats amb la gralla són la dolçaina valenciana, la dulzaina aragonesa, el graile occità i la gaita navarra.
 
De gralles se´n poden trobar de dos tipus. La gralla seca, que és el model més primitiu, té un so sec o dur i té set forats melòdics i dos de sonoritat.
El tipus més evolucionat s'anomena gralla dolça o de claus. És un model més modern, té un so més dolç i disposa de dues o més claus metàl.liques per augmentar la seva tessitura i fer tons cromàtics.
 
El suport rítmic que acompanya tradicionalment les gralles és el timbal, també anomenat tabal. De tabals en podem trobar de dues menes, els de fusta i els de llauna. Podem considerar que el tabal més tradicional és el de fusta, ja que es relaciona l'aparició dels tabals metàl.lics amb l'aparició de les gralles dolces.
 
Històricament les gralles es localitzen a la Catalunya Nova acompanyant determinats balls i entremesos d'aquelles terres, com són les moixigangues, el ball de gitanes i el ball de valencians. Entre els segles XVIII i el XIX el ball de valencians evoluciona formant el que avui coneixem com a CASTELLS. A partir de llavors la gralla i els castells han estat companys inseparables.
 
A mesura que avança el segle XIX no només es crea i es consolida un repertori graller per a tot el ritual casteller i el món que l'envolta, sinó que l'ús de l'instrument s'estén a l'acompanyament musical de les festes en la seva totatitat, i així el grup de grallers pren rellevància sobretot en ámbits rurals on els cal resoldre la música i els balls de les festes amb recursos econòmics limitats.
 
A finals del segle XIX les formacions de grallers es transformen passant del graller solitari o dels dos grallers i tabal a grups de  tres i quatre gralles i un o dos tabalers. L'aparició i l'ús de la gralla dolça és la següent transformació que realitzen els grups de grallers per tal de poder ampliar el repertori i facilitar l'execució de les noves melodies. A principis d'aquest segle la majoria de grups de grallers ja han adoptat la gralla dolça com a instrument principal.
 
A partir de la Primera Guerra Mundial, els grups de grallers inicien una lenta però imparable decadència a causa del canvi de modes musicals i de l'estil de vida  de la gent del camp. Això fa replegar els pocs grups de grallers que continuen tocant a l'ús ritual i antic de la gralla com a acompanyament insubstituïble dels castells, altres balls populars i gegants, funció que evitarà la total desaparició de la gralla en el nostre país.
 
La revifalla que té lloc a la dècada dels setanta en molts camps relacionats amb la festa i la cultura popular no deixa al marge la gralla, que es convertirà en un més dels senyals d'identitat nacionals recuperats. La seva pràctica travessa els límits geogràfics de les comarques tarragonines i comença la seva extensió sobre tot el territori català on tradicionalment sonaven instruments de poca potència sonora com el flabiol i tamborí, el sac de gemecs i les tarotes o xeremies.